La meva iaia a la Guerra Civil Espanyola
Per LLuis Bonilla Hernandéz
Iaia Maria:
El primer record que té la meva iaia, Maria Ibáñez, en relació a la guerra civil, és del 19 de Juliol de 1936, quan de
bon matí va sentir molts sorolls, crits i trets de pistoles que provenien del convent que hi havia, i encara hi és, a l
a cantonada del carrer Casanova amb Consell de Cent. Al cap d’una estona va començar a sortir fum seguit
d’unes flames que s’enlairaven cap al cel. Tothom es va espantar molt i van tenir que sortir de casa per por
que s’incendiés casa seva , que era i encara és al carrer Casanova.
Un altre record que té la meva iaia és quan un dia van començar a sonar les sirenes que avisaven
d’un nou bombardeig aeri. Davant de la casa de la meva iaia hi havia una fàbrica d’eines per a l’exèrcit i
el seu soterrani s’utilitzava com a refugi. La meva iaia, la seva família i els veïns, van córrer cap al refugi, però
moltes persones que passaven pel carrer i no coneixien l’existència del refugi és van amagar a l’entrada de casa
de la meva iaia, just quan una bomba va esclatar a la vorera de davant de la finca. L’ona expansiva va rebentar la
porta i va matar els civils refugiats. Quan van acabar els bombardejos i van tornar a casa, van trobar-se un munt
de cadàvers destrossats i tot esquitxat de sang. La meva iaia no ha oblidat mai aquesta imatge.
I un tercer record que m’ha explicat la meva iaia és sobre el menjar. Cap al final de la guerra civil, la majoria
de botigues no tenien aliments i s’havien d’anar a buscar en uns magatzems preparats per la Generalitat. La
meva iaia i la seva família havien d’anar a la Ronda Universitat cantonada amb el carrer Pelai. S’hi formaven l
largues cues i més d’un cop, hi havia baralles per culpa de persones que no respectaven les cues. Després
d’hores d’espera, moltes vegades tornaves a casa amb escàs menjar.
La meva iaia té 83 anys.
__________________________________________
Una compra especial (L'agenda diabòlica)
Per LLuis Bonilla Hernandéz
Un dia vaig anar a comprar una agenda escolar, molt bonica per cert, quan l’endemà la vaig portar a l’institut va ser extraordinari, la agenda apuntava tot el que jo pensava. I tot el que pensava la gent del meu voltant, jo em divertia molt fins que vaig llegir tot de coses sobre mi i els meus amics. Al cap d’un mes estava fins el capdamunt del que pensava la gent i els meus companys de classe. Un dia em va tocar seure amb un professor perquè un alumne estava fent un treball, vaig llegir coses que mai hauria pensat que el professor podia pensar. Al cap d’uns dies em vaig adonar que no tenia amics, perquè ni a ells ni a ningú els agradaria que sabessin els seus pensaments. De tan sol que em vaig trobar vaig tirar l’agenda a la paperera, i me’n vaig anar a parlar amb ells, i els i vaig dir: He tirat l’agenda per vosaltres, podem tornar a ser amics, ells van contestar que sí. Al cap d’un any per les noticies vaig veure que el president espanyol Josep Maragdes tenia la meva agenda, i em vaig adonar que havia guanyat la candidatura gracies a, l’agenda que li deia els pensament de la gent i dels seus contrincants o aliats. En definitiva que aquesta agenda fa un any era meva havia passat d’una botiga de Sant Andreu a un president espanyol.
__________________________________________
La Guerra Civil Española
Per Marcel Harder Simón
La meva àvia va néixer a finals de l'any 1939, quan la guerra ja era acabada.Va viure doncs la post-guerra.
De la guerra civil sap el que ens diu la història .A Espanya hi governava una República legalment constituida i un cop d'estat del general Franco i altres militars,després de tres anys de guerra , va fer-se amb el poder absolut de tot el país.
Però també sap de les moltes vivències i sofriments del seu avi ,tiets i pares perquè guarda documents molt interessants i cartes d'aquells anys que expliquen com patien els que van viure aquell temps, tant si eren del bàndol republicà "rojos" o de "los nacionales".
Ells no eren ni d'uns ni d'altres, però pel sol fet de viure en una ciutat catalana en territori roig ,ser contratista d'obres i catòlics van estar a la presó i a les xeques , que eren llocs de tortura , i al seu pare li va causar la mort
Un cop acabada la guerra van seguir uns anys difícils per la majoria de persones que com la seva família havien quedat sense res. Per a la seva mare , viuda i amb dues filles petites va ser una lluita diària per subsistir amb dignitat.
Hi ha una pel.lícula que val la pena veure ja que il.lustra amb rigurositat i en alguns moments una certa ironia l'inici de la guerra ,"DRAGON RAPIDE" que és el nom de làviò que va transportar Franco des de lÀfrica a Madrid.També són molt interessants els molts documentals que sobre aquest tema es realitzen sobretot els de testimonis personals ,que ens confirmen una vegada més que s'han d'evitar totes les guerres ,i que cap guerra té justificació.
__________________________________________
La història d'amor que acaba malament
Per Marc Adalid Domínguez
Hi havia una vegada una noia que es deia Marta que vivia amb el seu pare a la muntanya.
Un dia va sortir cap a l’institut (com cada dia), va agafar l’autobús, i va anar cap a l’institut, on es va trobar el Lluís (un company de classe que no parava d’insultar-la):
-Hola Lluís com estàs?- va preguntar la Marta.
-Per què parles amb mi, jo no parlo amb meuques- va dir el Lluís.
La Marta se’n va anar plorant, va estar plorant una estona i va arribar el Marc i la va consolar:
-Per què plores Marta?- va preguntar el Marc.
-Perquè el Lluís no para d’insultar-me cada dia, i jo no li he fet res – va dir la Marta plorant i tartamudejant.
-Mira el millor que pots fer és ignorar-lo, perquè sinó cada cop que t’insulti i et rebotis et farà mal - va dir el Marc.
-Però és que jo sóc així, sempre que m’insulten em reboto - va dir la Marta
-Mira el Lluís és així, millor que l’ignoris i si vols ja parlaré jo amb ell - va dir el Marc.
-De veritat? Em faries un gran favor- va dir la Marta tota contenta.
-Esclar que sí, per això estan els amics no?- va dir el Marc.
Van estar parlant una estona el Marc i la Marta i llavors va aparèixer l’Ester (la persona del qual el Marc estava bojament enamorat), van estar parlant tots tres i :
-Ostres que tard que s’ha fet hem d’anar cap a classe!- va dir el Marc.
-Tens raó- van dir la Marta i l’Ester.
Llavors van anar cap a classe i per poc que no els posen un retard.
Quan es van acabar les classes, va aparèixer l’Albert (un amic):
-Hola a tots- va dir l’Albert.
-Hola Albert- van dir la Marta, l’Ester i el Marc alhora.
Van anar tots quatre cap a casa (cadascú a la seva) . Al dia següent l’Albert i la Marta es van posar malalts (van agafar la grip). Llavors van anar tot sols cap a l‘institut l’Ester i el Marc, ell va aprofitar que estaven sols per declarar-se, es va agenollar i li va agafar la mà):
-Ester, jo t’estimo, tu per a mi ets com l’aire que necessito per respirar, i si no estàs al meu costat em poso trist, per això et demano si vols sortir amb mi?- es va declarar el Marc.
-Mira Marc tu a mi no m’agrades... i per tant no puc sortir amb tu, a... a mi qui m’agrada és el Marcel!- es va posar a plorar l’Ester.
-T’entenc, però no et deixaré d’estimar mai- va sortir corrent i plorant el Marc.
I tot corrent (i plorant) es va topar amb la Marta:
-Marc, què et passa, per què plores?- va dir la Marta.
Ella el va abraçar i:
-Per què... m’he declarat i... m’ha dit... m’ha dit que no...- va dir el Marc tartamudejant i plorant.
-Marc, hi ha més noies al món- va dir la Marta.
-No, perquè ella és especial, mai trobaré ningú com ella- va dir el Marc tot plorant.
Van estar una estona abraçats i per suposat plorant, quan va parar de plorar (el Marc), ella el va acompanyar a casa.
Ell estava tot sol a casa pensant i es va adonar que la Marta era la seva millor amiga, però en aquell moment va sonar el telèfon mòbil, era l’Ester:
-Vols quedar el dimecres a les 16:00? Es per recuperar la nostra amistat- va dir l’Ester.
-Sí, però a on?- va preguntar el Marc.
-A l’Heron City- va dir l’Ester.
-OK- va dir el Marc.
Era dimecres i eren les 15:55 i el Marc estava esperant, i en aquell moment va venir l’Albert, i després van venir la Marta i l’Ester. Van estar parlant tranquil·lament i el Marc es va tornar a declarar:
-Ester, no puc viure sense tu, m’has robat el cor...- es va declarar el Marc.
-Marc, ja saps la meva resposta, NO!- va dir l’Ester farta de repetir que no.
El Marc se’n va anar plorant i ella també. Llavors van tornar a quedar tots tres ( el Marc, l’Esteri la Marta) a casa de la Marta. Llavors després quan el Marc va tornar a casa, va parlar amb la Marta pel MSN i li va dir( el Marc a la Marta) que li començava a atreure i l’Ester o va veure, després ell va ficar la pota dient unes cosesa una i unes coses a l’altra.
Tots quatrevan tornar a quedar a les 16:00. L’Albert i el Marc estaven esperant i van trobar a l’Ester i la Marta. Llavorsla Marta i el Marc van anar a un racó a parlar per arreglar les coses i el Marc li va dir que l’estimava, llavors es van fer un petó a la boca i l’Ester els va veure, se’n va anar tota enfada i plorant.
Al final tot va acabar que tots van ser finalment amics i qui sap si al final el Marc aconsegueix sortir amb la Marta o l’Ester, esclar com que és un pocavergonya que no li importen els sentiments d’elles, però en realitat ell en el fons si que sent els sentiment de la Marta i l’Ester.
__________________________________________
Un conte qualsevol
Per Cristina Medina Caballero
Tot va començar molt bé en aquesta història, d’una manera màgica, podríem dir, irreal. Aquesta història va començar tant bé que quan acaba no sembla la mateixa història. Bé suposo que tindreu ganes de saber la història. El que he escrit abans, era una ironia ja que aquesta història és com les altres, però mira ja sabem una altra manera de començar un conte.
Vet aquí dos germans, un que es deia Bernat i l’altre Mireia. Vivien en una ciutat, concretament en un pis de Barcelona, en un barri de Sant Andreu. Convivien amb els pares, Joan i Catalina( ara que ho recordo eren molt bona gent ). Bé,doncs, una dia en Bernat va proposar a la Mireia d’anar a donar una volta. Tot dos tenien 14 anys, és més, eren germans bessons, s’estimaven moltíssim, no cal dir que de tant en tant es barallaven, però, s’estimaven molt. Com que tenien la mateixa edat, també estaven els dos en la mateixa “colla” , és a dir, en el mateix grup d’amics. La ‘’colla’’ la formaven 5 persones. Bé els tres amics eren la Maria, l’Enric i en Pol. Tots cinc tenien la mateixa edat (14 anys). Eren com germans, tots junts a tot arreu, sempre units, com una sola persona, com si estiguessin fusionats. Bé doncs el dissabte a la tarda van quedar els cinc per anar al cinema.
Com que la Mireia i en Bernat vivien junts ( lògic eren germans ) doncs sempre quedaven a casa seva. Aquesta vegada a les 4:30 ja que la pel·lícula començava a les 5:00, i clar, entre que arribaven tots i tot això ja són les 4:45. Total a les 4:30 en Bernat i la Mireia baixen a la porta de casa seva a esperar-los a tots. Quan van ser a baix en Bernat és va posar molt nerviós, i per això la Mireia li va preguntar:
-Bernat, que et passa? Mai t’he vist així, et puc ajudar?... Bernat sisplau, contesta!-
-Mireia, no m’atabalis, el que em passa no és problema teu així que gràcies per preocupar-te.- va dir-li amb el cap abaixat, mirant el terra i fent dibuixets amb el peu.
-Ui ara, Bernat estàs enamorat?-va dir rient.
-No fa gràcia! A més no hi ha cap possibilitat que jo li agradi a ella- va dir asseient-se a les escales de la porteria.
-Home això no ho sabràs fins que li preguntis.
En Bernat aquest cop va es va quedar assegut, pensatiu.
-És la Maria...- i va callar.
La Mireia també es va asseure, li va passar un braç per l’espatlla, i el va abraçar.
-Doncs ho tens cru, germanet...Però igualment avui li preguntaré qui li agrada i esbrinaré si tens cap possibilitat- i li va fer un petó a la galta.
- Gràcies germaneta- i la va abraçar ell també. En aquell precís moment van aparèixer l’Enric, la Maria i en Pol.
-Ei gent!- va dir l’Enric
-Hola!- van dir els germans sincronitzats a la perfecció. Es van aixecar i van anar cap al cinema. Allà les noies van decidir que elles anirien al lavabo i que ells comprarien les crispetes i les llaminadures. Tots cinc hi van estar d’acord, així que es van dividir. En arribar al lavabo,la Maria també es va posar vermelleta i li va dir a la Mireia:
- El teu germà te... parella?- i va baixar el cap, avergonyida i possiblement repenedidad’haver preguntat tal cosa.
-No, no en té, però n’hi agrada una...- i li va donar un copet a l’esquena. La Maria, ho va entendre tot ala perfecció, i com que es va posar molt nerviosa es va començar a mullar el coll, les mans i la cara, per relaxar-se una mica.
En entrar al cinema, van seure de la manera següent: Pol, Enric, Bernat,Maria i Mireia. En Bernat i la Maria, estaven tots dos vermells. Els hi havia obligat la Mireia, ja que ella sabia el que sentientotsdos. En acabar la pel·lícula, van sortir i les noies i els nois van anar al lavabo,(cadascun al seu). La Maria li va dir a la Mireia que li demanaria per sortir a en Bernat; en resum, que al sortir del lavabo la Maria va agafaren Bernat i li va explicar tot. I aquí els teniu, sent una parella normal.
